El relat digital: una eina d'aprenentatge i comunicació

Aprofundint en les capacitats de les noves tecnologies i, per a facilitar el procés d'ensenyament-aprenentatge, incidirem en les possibilitats del digital storytelling com a eina que facilita la narració d'històries. La narrativa digital multimodal, recolzada en l'utilització d'elements multimèdia (gràfics, vídeo, text, música...) contribueix a generar noves formes d'alfabetització, tal com assenyalen Cortés, Méndez i Lacasa (2016).

 https://flic.kr/p/9GL6tt

Aquestes autores defensen que els centres educatius han d'apropar-se a les pràctiques adolescents i proporcionar a l'alumnat les habilitats necessàries per a viure, comprendre i comunicar-se oferint-los una alfabetització múltiple. Apunten també que la incorporació de les xarxes socials a la vida quotidiana defineix una cultura participativa, on la ciutadania no és només receptora de missatges, sinó també creadora de continguts. Alhora defensen treballar als centres educatius amb les xarxes socials que ofereixen a l'alumnat les possibilitats de pertànyer a un grup, fer servir múltiples llenguatges, participar conjuntament en l'espai i el temps amb els seus companys, i gaudir d'un diàleg individual i col·lectiu.

Precisament amb la intenció de motivar l'alumnat i promoure l'alfabetització digital, Del Moral, Villalustre i Neira (2016) van dur a terme una experiència amb alumnes de Primària i Infantil que havien de produir 14 storytellings mitjançant un disseny col·laboratiu. En aquest cas, les autores van concloure que l'activitat narrativa desenvolupada havia promogut la creativitat i les competències socials dels estudiants. Destaquen la versatilitat del relat digital i el qualifiquen com un instrument “apte per abordar múltiples temàtiques i transmetre dieferents tipus de creacions, a més de ser un mitjà per a l'expressió dels interessos i les emocions dels menors”.

http://www.aulaplaneta.com/wp-content/uploads/2015/07/Inf_Storytelling_Con_Tic.jpg 

 

En la mateixa línia que Rosales-Statkus i Roig-Vila (2017), nosaltres considerem que el relat digital permet establir un pont entre l'educació i la tecnologia, fent ús de les noves eines que faciliten la comunicació i la col·laboració entre persones de tot el món. Aquestes autores defineixen el digital storytelling com “una eina efectiva per al desenvolupament de les competències del segle XXI” que, mitjançant la difusió en xarxa, aconsegueix “ampliar l'audiència i les possibilitats d'intercanvi d'opinions” que poden contribuir a millorar la qualitat de l'aprenentatge.

En el cas d'aquesta assignatura, hem utilitzat el relat digital en forma de blog, emprant les nostres habilitats i els coneixements que anàvem adquirint setmana a setmana, explorant (i fent explorar als nostres lectors) nous escenaris. Al mateix temps, hem anat desenvolupant habilitats de pensament crític que anàvem connectant amb els nostres coneixements previs i les nostres experiències.
Així doncs, podem dir que el relat digital és l'expressió o la versió moderna de l'antic art de narrar històries: pren l'estructura i alguns elements del relat tradicional, però inclou eines de tecnologia multimèdia (elaboració de blogs, tuits, infografies...) i les incorpora a l'educació, permetent a l'alumnat participar en el muntatge d'un "producte" multimèdia per compartir una història (la nostra de l'aprenentatge sobre les TIC i l'educació). A més, l'ús de les tecnologies emprades facilita la connexió, la comunicació i la col·laboració amb altres persones del món, establint un pont amb elles i la seua manera de veure l'educació.

Aprenentatge basat en projectes

PROJECTES, COMPETÈNCIES, AUTOREGULACIÓ, APRENENTATGE SIGNIFICATIU... LA QÜESTIÓ ÉS APRENDRE

Tant els estudis de casos i l'ABP (Aprenentatge Basat en Problemes) aplicats a les universitats de Harvard (1908) i McMaster (1960), com els projectes interdisciplinaris i l'enfocament globalitzador per l'aprenentatge de les competències, impliquen treballar de manera cooperativa per projectes mitjançant l'ús de les competències amb un ordre, una coherència i una seqüenciació en l'aplicació de les metodologies. Es tracta, doncs, de planificar, investigar, organitzar la informació, compartir, contrastar i sumar opinions, elaborar, crear, exposar, reflexionar i aprendre, com assenyala també Hernández (2000).


Zabala i Arnau (2014) i Trujillo estan estretament relacionats en el tractament que fan d'aquest tema. Tots tres autors ens han ajudat a comprendre millor l'aplicació del treball basat en projectes cooperatius per aprendre els continguts mitjançant l'ús de les competències des de la seqüenciació d'aquesta aplicació: des del per què de la metodologia i la seva planificació, fins a la reflexió i l'aprenentatge finals.



Imatge: https://www.jpl.nasa.gov/images/mars/20130221/mars20130221-640.jpg

Però, què són les competències? Per què necessitem aprendre competències? Com ensenyem les competències?

Les competències són eines internes que hem aprés i que fem servir per desenvolupar qualsevol tasca. Si som capaços de realitzar alguna cosa amb èxit, vol dir que som competents en això que hem fet (hem  autoregulat i assolit internament aquest aprenentatge). Aprendre competències durant el procés d'ensenyament-aprenentatge de qualsevol àrea ens farà competents en un món que ens necessita. Ensenyar competències no és gaire fàcil, però amb la perspectiva que ens presenten Zabala i Arnau podem veure que si, el professorat fomenta la investigació, l'organització, la cooperació, el treball per projectes, etc., està creant un ambient idoni per a l'aprenentatge de les competències.

Cal recordar que, quan l'alumnat s'enfronta a una tasca amb la seguretat d'assolir-la amb èxit, estarà disposat a posar-se a treballar i, al mateix temps, divertir-se amb l'experiència educativa. Aquí veiem amb claredat que el plantejament inicial del projecte coincideix amb la fase de planificació de l'aprenentatge autoregulat (Zimmerman) explicat a l'entrada anterior. Aquesta fase està formada per l'anàlisi de la tasca i les creences automotivadores, de manera que la curiositat que desperti el projecte o la tasca en sí seran clau per garantir l'èxit del procés.

Precisament, els projectes interdisciplinaris són metodologies d'ensenyament i aprenentatge centrades en el procés pedagògic més que no en el resultat. Per tant, durant la fase d'execució d'aquests projectes, l'alumnat ha de sentir-se capacitat per fer la tasca assignada i, així, ha de percebre que controla la situació perquè no està sotmès a una única forma d'aprendre. Es tracta d'exercir un autocontrol i una autoobservació constants, monitoritzant i registrant els avenços que fa.

L'avaluació final del projecte ha de servir perquè l'alumnat s'adoni de l'aprenentatge que està fent mitjançant l'evidència aportada pel seu propi progrés. Aquesta evidència li permetrà adoptar decisions en el futur per millorar en el seu aprenentatge personal: coincidiria amb el que Zimmerman anomena fase d'autoreflexió, que consisteix a ajudar l'alumnat a buscar les causes internes del resultat obtingut, mitjançant l'autojudici i l'autoreacció.

En aquesta assignatura, aplicam l'aprenentatge basat en problemes mitjançant l'elaboració d'aquest bloc, la publicació i la curació de tuits, la reflexió conjunta i l'anàlisi crítica dels blocs dels nostres companys. No només autogestionam el nostre aprenentatge pel que fa a l'adquisició de coneixements sobre TIC i docència, sinó que aplicam aquests continguts directament en l'elaboració de les nostres entrades i infografies, prèvia repartició de les tasques de forma col·laborativa.

APB GRUP 2