El relat digital: una eina d'aprenentatge i comunicació

Aprofundint en les capacitats de les noves tecnologies i, per a facilitar el procés d'ensenyament-aprenentatge, incidirem en les possibilitats del digital storytelling com a eina que facilita la narració d'històries. La narrativa digital multimodal, recolzada en l'utilització d'elements multimèdia (gràfics, vídeo, text, música...) contribueix a generar noves formes d'alfabetització, tal com assenyalen Cortés, Méndez i Lacasa (2016).

 https://flic.kr/p/9GL6tt

Aquestes autores defensen que els centres educatius han d'apropar-se a les pràctiques adolescents i proporcionar a l'alumnat les habilitats necessàries per a viure, comprendre i comunicar-se oferint-los una alfabetització múltiple. Apunten també que la incorporació de les xarxes socials a la vida quotidiana defineix una cultura participativa, on la ciutadania no és només receptora de missatges, sinó també creadora de continguts. Alhora defensen treballar als centres educatius amb les xarxes socials que ofereixen a l'alumnat les possibilitats de pertànyer a un grup, fer servir múltiples llenguatges, participar conjuntament en l'espai i el temps amb els seus companys, i gaudir d'un diàleg individual i col·lectiu.

Precisament amb la intenció de motivar l'alumnat i promoure l'alfabetització digital, Del Moral, Villalustre i Neira (2016) van dur a terme una experiència amb alumnes de Primària i Infantil que havien de produir 14 storytellings mitjançant un disseny col·laboratiu. En aquest cas, les autores van concloure que l'activitat narrativa desenvolupada havia promogut la creativitat i les competències socials dels estudiants. Destaquen la versatilitat del relat digital i el qualifiquen com un instrument “apte per abordar múltiples temàtiques i transmetre dieferents tipus de creacions, a més de ser un mitjà per a l'expressió dels interessos i les emocions dels menors”.

http://www.aulaplaneta.com/wp-content/uploads/2015/07/Inf_Storytelling_Con_Tic.jpg 

 

En la mateixa línia que Rosales-Statkus i Roig-Vila (2017), nosaltres considerem que el relat digital permet establir un pont entre l'educació i la tecnologia, fent ús de les noves eines que faciliten la comunicació i la col·laboració entre persones de tot el món. Aquestes autores defineixen el digital storytelling com “una eina efectiva per al desenvolupament de les competències del segle XXI” que, mitjançant la difusió en xarxa, aconsegueix “ampliar l'audiència i les possibilitats d'intercanvi d'opinions” que poden contribuir a millorar la qualitat de l'aprenentatge.

En el cas d'aquesta assignatura, hem utilitzat el relat digital en forma de blog, emprant les nostres habilitats i els coneixements que anàvem adquirint setmana a setmana, explorant (i fent explorar als nostres lectors) nous escenaris. Al mateix temps, hem anat desenvolupant habilitats de pensament crític que anàvem connectant amb els nostres coneixements previs i les nostres experiències.
Així doncs, podem dir que el relat digital és l'expressió o la versió moderna de l'antic art de narrar històries: pren l'estructura i alguns elements del relat tradicional, però inclou eines de tecnologia multimèdia (elaboració de blogs, tuits, infografies...) i les incorpora a l'educació, permetent a l'alumnat participar en el muntatge d'un "producte" multimèdia per compartir una història (la nostra de l'aprenentatge sobre les TIC i l'educació). A més, l'ús de les tecnologies emprades facilita la connexió, la comunicació i la col·laboració amb altres persones del món, establint un pont amb elles i la seua manera de veure l'educació.

Aprenentatge basat en projectes

PROJECTES, COMPETÈNCIES, AUTOREGULACIÓ, APRENENTATGE SIGNIFICATIU... LA QÜESTIÓ ÉS APRENDRE

Tant els estudis de casos i l'ABP (Aprenentatge Basat en Problemes) aplicats a les universitats de Harvard (1908) i McMaster (1960), com els projectes interdisciplinaris i l'enfocament globalitzador per l'aprenentatge de les competències, impliquen treballar de manera cooperativa per projectes mitjançant l'ús de les competències amb un ordre, una coherència i una seqüenciació en l'aplicació de les metodologies. Es tracta, doncs, de planificar, investigar, organitzar la informació, compartir, contrastar i sumar opinions, elaborar, crear, exposar, reflexionar i aprendre, com assenyala també Hernández (2000).


Zabala i Arnau (2014) i Trujillo estan estretament relacionats en el tractament que fan d'aquest tema. Tots tres autors ens han ajudat a comprendre millor l'aplicació del treball basat en projectes cooperatius per aprendre els continguts mitjançant l'ús de les competències des de la seqüenciació d'aquesta aplicació: des del per què de la metodologia i la seva planificació, fins a la reflexió i l'aprenentatge finals.



Imatge: https://www.jpl.nasa.gov/images/mars/20130221/mars20130221-640.jpg

Però, què són les competències? Per què necessitem aprendre competències? Com ensenyem les competències?

Les competències són eines internes que hem aprés i que fem servir per desenvolupar qualsevol tasca. Si som capaços de realitzar alguna cosa amb èxit, vol dir que som competents en això que hem fet (hem  autoregulat i assolit internament aquest aprenentatge). Aprendre competències durant el procés d'ensenyament-aprenentatge de qualsevol àrea ens farà competents en un món que ens necessita. Ensenyar competències no és gaire fàcil, però amb la perspectiva que ens presenten Zabala i Arnau podem veure que si, el professorat fomenta la investigació, l'organització, la cooperació, el treball per projectes, etc., està creant un ambient idoni per a l'aprenentatge de les competències.

Cal recordar que, quan l'alumnat s'enfronta a una tasca amb la seguretat d'assolir-la amb èxit, estarà disposat a posar-se a treballar i, al mateix temps, divertir-se amb l'experiència educativa. Aquí veiem amb claredat que el plantejament inicial del projecte coincideix amb la fase de planificació de l'aprenentatge autoregulat (Zimmerman) explicat a l'entrada anterior. Aquesta fase està formada per l'anàlisi de la tasca i les creences automotivadores, de manera que la curiositat que desperti el projecte o la tasca en sí seran clau per garantir l'èxit del procés.

Precisament, els projectes interdisciplinaris són metodologies d'ensenyament i aprenentatge centrades en el procés pedagògic més que no en el resultat. Per tant, durant la fase d'execució d'aquests projectes, l'alumnat ha de sentir-se capacitat per fer la tasca assignada i, així, ha de percebre que controla la situació perquè no està sotmès a una única forma d'aprendre. Es tracta d'exercir un autocontrol i una autoobservació constants, monitoritzant i registrant els avenços que fa.

L'avaluació final del projecte ha de servir perquè l'alumnat s'adoni de l'aprenentatge que està fent mitjançant l'evidència aportada pel seu propi progrés. Aquesta evidència li permetrà adoptar decisions en el futur per millorar en el seu aprenentatge personal: coincidiria amb el que Zimmerman anomena fase d'autoreflexió, que consisteix a ajudar l'alumnat a buscar les causes internes del resultat obtingut, mitjançant l'autojudici i l'autoreacció.

En aquesta assignatura, aplicam l'aprenentatge basat en problemes mitjançant l'elaboració d'aquest bloc, la publicació i la curació de tuits, la reflexió conjunta i l'anàlisi crítica dels blocs dels nostres companys. No només autogestionam el nostre aprenentatge pel que fa a l'adquisició de coneixements sobre TIC i docència, sinó que aplicam aquests continguts directament en l'elaboració de les nostres entrades i infografies, prèvia repartició de les tasques de forma col·laborativa.

APB GRUP 2

Avaluació i autoregulació de l'aprenentatge

Després d’haver vist el rol del professorat, aquesta setmana reflexionarem sobre l’autoregulació i l’avaluació, dues tasques molt lligades entre si.

Recordem que Zabala i Arnau (2007) enumeren una desena de principis pedagògics  que permeten desenvolupar el marc teòric que ha d'existir perquè un aprenentatge sigui significatiu. Entre aquests principis, destacarem la necessitat de vincular els nous continguts amb els previs; considerar les capacitats cognitives de l'alumnat; ensenyar nous continguts significatius i funcionals, i tenir una actitud favorable cap a l'aprenentatge, amb autoestima, sentit i motivació. Aquests autors també esmentaven la necessitat de realitzar metacognició o reflexió sobre el propi aprenentatge.

Tots aquests principis interactuen dins un model d'aprenentatge: el de l'autoregulació. Panadero i Alonso-Tapia revisen el model de Zimmerman i defineixen l’autoregulació com "el control que el subjecte realitza sobre els seus pensaments, accions, emocions i motivació mitjançant estratègies personals per assolir els objectius que ha establert". Aquest procés cíclic està dividit en tres fases (planificació, execució i autoreflexió) que influeixen en les posteriors i, per tant, en la totalitat del procediment.

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiu4tDQAXh9Vxsw62EVsg-gEX44NyhDQiNcwAZM2e384OoMDkjDJ2KlNx7NhKdMXvWAxiE8GbzLveNaihKOpI1vj327FOfol2iTw924PeiA55ENhOVLuhUI07dGa7ZMDy5D3CjByf-kHonh/s320/1458880.jpg

En la primera fase, l'alumnat autoregula el seu aprenentatge establint uns objectius, planificant la tasca, i coneixent els criteris d'avaluació. En la fase d'execució són clau l'autoobservació per modificar les estratègies en cas necessari, i l'autocontrol per mantenir la concentració. Per acabar, resulta imprescindible la fase d'autoreflexió per arribar a unes conclusions que permetin una nova planificació de la mateixa tasca o millores en la planificació de noves: és el que s'anomena metacognició. Així, l'alumnat s'autoavalua en funció del seu nivell d'assoliment dels objectius establerts inicialment per ell mateix: valoració de l’èxit en el resultat i reacció, bé automotivant-se, realitzant inferències adaptatives o defensives que el portaran a enfrontar-se de nou o a evitar la tasca que ha jutjat poc exitosa.

Malgrat tot això, de vegades, si hi ha un buit entre els coneixements ja assolits i els nous, l’alumnat es pot sentir perdut i incapaç de relacionar aquests continguts. Això s’ha d’evitar per tal que aparegui un sentiment de fracàs i evitar que s’enfrontin de nou amb la tasca que suposa l’autoaprenentatge provocant que aquesta roda d’autoregulació tingui un efecte negatiu.

D’altra banda, Sanmartí (2010) considera que l’avaluació té dues finalitats: autoregular l’aprenentatge, tal com s’ha explicat anteriorment, i comprovar què s’ha après. Aquesta última es pot comprovar mitjançant la carpeta d’aprenentatge que ja treballem a d’altres assignatures, mentre que la primera ho fa amb mapes conceptuals, diaris a classe, etc.

Aleshores, com a docents haurem de planificar meticulosament i de manera coherent allò que l'alumnat pot ser capaç d'assimilar, entrellaçant i relacionant continguts apresos amb altres de nous; oferint les eines competencials per afrontar el treball i guiant l'aprenent perquè s'adoni del seu propi aprenentatge i pugui autoregular-se de manera positiva.

De manera similar, en aquest bloc anem enllaçant uns principis pedagògics amb altres, intentant copsar la importància del procés d'ensenyament-aprenentatge. En aquest cas i, des del punt de vista de l'alumne, hem après a autoregular-nos a partir de l'objectiu final d'aquest blog, dels criteris establerts i comprovant cada setmana que assolim i interioritzem els conceptes prèviament estudiats.

 

Rol del professorat

Fins fa uns anys el paper del professorat en una aula tradicional agrupava múltiples rols: model a seguir, animador, guia, etc. Però ja l'any 2010, Siemens assenyalava que, amb l’arribada de les noves tecnologies, els rols del professorat es modifiquen, ja que les noves eines amplien el potencial d'aprenentatge. En conseqüència, Siemens planteja uns nous rols dels professorat:

1. Amplificar el radi d’acció docent mitjançant les xarxes socials.

2. "Curar" o fer-se càrrec de guiar els individus que aprenen.

3. Obrir camins i, al mateix temps, filtrar l’abundància d’informació.

4. Revelar l’estructura de contingut del curs a mida que aquest es desenvolupa.

5. Seleccionar lectures.

6. Ensenyar a aprendre no només dins l’aula.

7. Tenir presència a les xarxes i aportar-hi el punt de vista docent.

Imatge: https://pixabay.com/p-1026081/?no_redirect

 

Anys més tard, Salinas, De Benito y Lizana (2014) també defensen que, en aquesta era digital, ens hem de trobar amb docents que es caracteritzin per la connectivitat, pel maneig del coneixement i la construcció de xarxes i entorns personals d’aprenentatge. A mida que avança el curs, el professorat comenta, sintetitza discussions, ofereix perspectives crítiques i dirigeix l'estudiantat cap a nous recursos desconeguts, tant digitals com analògics. També per a Wheleer (2011), els nous docents es caracteritzen per la “curació” (filtre, gestió) dels continguts, la col·laboració, el coaprenentatge, la facilitació, el recolzament a l’aprenentatge i la inspiració. Els docents actuals i del futur hauran de manejar aquests nous escenaris pedagògics per poder fer front a l'alumnat i a la seva infinita necessitat d’aprenentatge.

Com Area i Pessoa (2012), reprenem la metàfora de Zygmunt Bauman sobre la liquiditat dels processos actuals de canvi sociocultural. Dins aquesta mar digital, sempre canviant i inestable, plena de recursos, informació i cultura, la tasca del docent es fa més difícil que mai: hem d'adquirir el rol de guia, però procurant interferir mínimament en el procés d'autodescubriment de l'alumnat.

Amb totes les tecnologies a la nostra disposició, la informació deixa de sortir només del llibre de text i passa a ser infinita. Serà el professorat (nosaltres) qui haurà de guiar l'alumnat en aquest camí de descobriment, però situant-se en un segon pla i potenciant l'autonomia dels estudiants, per tal que siguin conscients del seu aprenentatge. Amb aquest bloc volem dotar l'estudiantat, però també el professorat, d'eines que els permetin continuar aprenent quan abandonin l'aula. Només així aconseguirem una ciutadania crítica, que sàpiga adaptar-se al canvi constant i fer un ús responsable de les tecnologies.

Actualment, trobem una voluntat de canvi per part de docents motivats per la necessitat d’adaptar el sistema educatiu a la societat. No podem deixar morir el procés d’ensenyament-aprenentatge a les escoles: no hi ha millor aprenentatge que aquell que es fa de manera activa i conscient. Aquest canvi, orientat a l’aplicació de noves metodologies que inclouen les noves tecnologies i el treball cooperatiu, suposa també l'establiment de nous rols: professor guia, alumnes investigadors i descobridors del seu propi aprenentatge. Però, es poden desenvolupar aquestes noves metodologies a les escoles? Hi ha recursos? 

Podeu aprofundir en aquest debat llegint un article que trobareu aquí.

Aquesta tasca ens fa més conscients de la dificultat que haurem d'enfrontar en un futur quan volguem exercir i incorporar les noves metodologies d'ensenyament aprenentatge i fer un bon ús pedagògic de les noves tecnologies a l'escola. Aspectes amb els quals estem d'acord per millorar el  procés d'ensenyament aprenentatge.

 

Presentació

Benvinguts i benvigudes al nostre blog, un espai obert per reflexionar, participar, opinar i obrir debat sobre temes relacionats amb l'evolució de l'educació. Cada setmana en trobareu de nous i més interessants.

Les Cookies Educadores som: Ana Prats, Joana Roa, Irene Costa, Raquel Sanchez i Neus Torres.

                                                                                             

Do the evolution: cap a una nova escola?

Imatge: Evolution des Wissens

(https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/1c/Evolution-des-wissens.jpg) 

Encetem aquest bloc de reflexió sobre l’educació al segle XXI considerant la finalitat del sistema educatiu, que no és altra que el desenvolupament integral de les persones i l’adquisició d’un saber pràctic per damunt del teòric o purament acadèmic, i és la que marca les competències que ha d’assolir la persona durant el procés educatiu.

Tot i que continua havent-hi un component acadèmic important, l’escola ha hagut d’evolucionar a corre-cuita, i encara ho fa, per adaptar-se a un context globalitzat amb noves exigències (idiomes, tecnologia, habilitats comunicatives, atenció a la diversitat, etc.). Al mateix temps, les famílies “han hagut d’entrar a l’aula” per coresponsabilitzar-se de la tasca formativa. Així, l’educació passa a ser un procés que inclou agents formals, informals i no formals per assolir l’objectiu últim de preparar “per a la vida”.

Vivim a l'era de l'educació per a tothom, atenció a la diversitat de l'alumnat, la globalització, la interculturalitat, la sobreinformació constant i fàcilment accessible gràcies a les noves tecnologies. La societat i la família han canviat els seus rols ben establerts anteriorment. Actualment, hi ha un ordre aparent que engloba un desordre caòtic necessitat d’una reestructuració. 

Per exemple, la generació Z ha nascut amb una tablet a les mans, té i utilitza de manera quotidiana dispositius electrònics i accedeix a la xarxa amb tota aquesta informació infinita: vivim, citant Neil Postman, a Technopolis. La tecnologia és a l'abast de tothom, mentre que l'escola segueix amb els seus llibres de text i sense saber fer un bon ús pedagògic dels recursos tecnològics que té a l’abast. No podem culpar només el sistema educatiu i/o els professionals de la docència del desfasament entre la velocitat a la qual es mou la societat i el ritme d'ensenyament-aprenentatge que s'aplica a l'escola. Aquesta necessita recursos tecnològics i espais per aplicar una metodologia basada en aprendre fent, en l'auto-recerca de l’alumnat guiada pel professorat i el bon ús de les TIC. 

***

Nosaltres pensem que govern, professionals de l'educació i família han de treballar en equip per poder assumir aquest gran desenvolupament i conduir-lo cap a una evolució, un progrés del sistema educatiu. La tasca d’aquesta primera entrada ens ha  permès connectar conceptes de diferents àmbits del màster: per exemple, hem vist que la necessitat de crear espais que permetin 'aprendre fent' passa per canviar l'actual estructura de les aules (no només en Secundària, sinó en totes les etapes educatives). Aquest punt ens ha remès al documental Economia en colors, on es mostra un aula molt diferent que fan servir els jesuïtes d'El Clot per desenvolupar un sistema de treball inclusiu, on els estudiants desenvolupen tasques individuals i en grups mentre el professor crea situacions d'ensenyament-aprenentatge.

La creació d'aquest eportfoli ha estat el primer contacte amb la tecnologia dels blocs per a algunes de nosaltres, així com una constatació de les possibilitats docents d’aquesta eina. Hem pogut comprovar com els blocs ja s'estan fent servir en alguns centres, per exemple, per consolidar els coneixements dels alumnes de PALIC i fer crèixer la seva autoestima. Tal vegada, el major descobriment d'aquesta primera setmana han estat les infografies: la possibilitat de transmetre idees clau d'una forma molt visual que facilitarà la seua assimilació per part de l'alumnat.